El primer diàleg traça una evolució de paradigmes socials, començant amb el trauma col·lectiu i l’amnèsia cultural, sovint causats per conflictes o crisis que interrompen el progrés d’una societat. A partir d’aquí, es passa per una fase de resistència durant dictadures, on el bé i el mal es defineixen de manera autoritària. Amb la transició a la democràcia, s’assoleix un cert consens social (llindar de la legalitat) que permet establir normes comunes, tot i que inicialment amb un ordre encara patriarcal i extractivista.
En el paradigma del "progrés", la societat comença a parlar de temes com el feminisme i la sostenibilitat, encara que sovint de manera superficial. Més endavant, en el paradigma de la "igualtat", les comunitats adopten una participació realment vinculant i es comencen a crear estructures socials i comunitàries que permeten un impacte directe en la presa de decisions.
Finalment, el paradigma de la regeneració s’inspira en models de comunitats indígenes, on la col·laboració i la interdependència entre rols comunitaris són clau. Aquí, el focus és en la construcció d’un ecosistema comunitari viu i resilient, amb una governança que fomenti la diversitat i la complexitat, implicant a cada membre en les decisions que afecten la seva vida quotidiana. Aquest procés evolutiu apunta cap a una societat complexa, abundant i sana.